Negociacions autonòmiques

La meva aposta de cara a aquestes eleccions autonòmiques-espanyoles en què els partits que diuen ser independentistes s’han tornat a presentat no pas amb la intenció de fer la independència, és clar –tampoc amb la majoria de vots a favor, no pateixis–, sinó, talment com qualsevol altre partit polític autonòmic-espanyol –un de Ceuta, per exemple–, amb la pretensió de tornar-se a asseure a les cadires institucionals del Regne d’Espanya a administrar l’autonomia, no s’ha acabat de complir: jo pensava que el partit que guanyaria les eleccions seria Junts, amb 30 escons, seguit d’ERC i el PSC, amb 29 cadascun, seguits de Cs, amb 10 escons, seguit d’ECP, CUP i Vox, amb 9 per cap, i, finalment, seguits del PP i el PDeCAT, amb 5 diputats per barba; que si bé Junts perdria vots a favor del PDeCAT –és indubtable que hi ha un espai de centre-dreta que no està representat–, també erosionaria ERC, que, alhora, també perdria representació a favor de la CUP; i que si bé Cs perdria molt de suport i que aquest majoritàriament engreixaria el PSC i Vox, ni en perdria tant ni només a favor d’aquests dos partits, sinó que el PP, molt més ben liderat que no pas anteriorment, també es beneficiaria de la punxada dels taronges. Així, segons el meu plantejament, el moviment entre el bloc processista i el bloc espanyolista seria una mica menys significatiu del que ha acabat sent, passant del 70 a 65 de 2017 al 73 a 62, i no al 74 a 61.

Però la meva aposta de cara a aquestes últimes eleccions autonòmiques-espanyoles en què els partits que diuen ser independentistes s’han tornat a presentar sense cap intenció de portar a terme cap política pròpiament independentista no s’ha acabat de complir: els guanyadors han sigut el PSC i ERC, Junts no ha pogut mantenir la primera posició, Vox ha irromput amb més força que no em pensava, ECP no ha crescut, el PP i sobretot Cs, sens dubte el gran perdedor de les eleccions, s’han desinflat més del que em pensava, i el PDeCAT no ha obtingut representació.

A partir d’aquí, amb una participació del 53,5% –la més baixa a unes eleccions autonòmiques, històricament parlant– i, envers les eleccions de 2017, amb un augment del 190% del vot en blanc i del 386% del vot nul –fruit sens dubte d’un posicionament crític envers la mala gestió d’aquest període–, el nombre de possibilitats a l’hora d’investir un nou president autonòmic que configuri un nou govern autonòmic –tot molt autonòmic, oi?– queda condicionat per quin acabi sent el soci preferent d’ERC: si és Junts podem veure una reedició del govern anterior, ja sigui amb un suport extern de la CUP, ja sigui amb la CUP a l’executiu; i si en canvi és ECP podem patir un nou tripartit que, amb la CUP en comptes del PSC, encara seria més esquerranós que els presidits per Maragall i Montilla. Si s’acabés imposant la primera opció, els únics canvis significatius respecte la legislatura anterior serien que la presidència de l’executiu autonòmic recauria sobre ERC i que, amb la probable entrada de la CUP al govern, les polítiques s’escolarien encara més cap a l’esquerra. Però si l’opció que s’acabés imposant fos la segona, tot plegat seria més complex: d’entrada, la investidura de Pere Aragonès amb el suport de la CUP i ECP només podria comptar amb 50 escons, als quals Vox, Cs i el PP oposarien els seus 20 de manera automàtica, fet que, per motius diversos, posaria tant el PSC com Junts entre l’espasa i la paret, ja que, en última instància, tant un com l’altre hauria d’escollir entre dues opcions poc atractives: o bé possibilitar un govern del qual no formarien part o bé impossibilitar-lo al costat de la dreta espanyola, fet que podria acabar comportant unes noves eleccions.

Atès que la prioritat d’ERC, Junts i la CUP no és la independència de Catalunya –per això de cara a les eleccions autonòmiques del 14F no bastiren una candidatura unitària amb aquest objectiu, per això ara que hi ha una majoria de vots i escons favorables a la recuperació de la sobirania de Catalunya fugen d’estudi–, sinó més aviat continuar asseient-se a les cadires de les institucions espanyoles –ara toca a les butaques autonòmiques–, i atès que com a partits autonomistes que a efectes pràctics són, ERC i Junts competeixen per la immensa majoria de llur electorat –el principal adversari polític d’ERC és Junts i a la inversa perquè no busquen la independència sinó ocupar seients i si els ocupa l’un no els ocupa l’altre–, de les dues opcions citades al paràgraf anterior –dues opcions excloents: ECP no acceptarà formar un govern de bracet de Junts–, la que crec que prioritzarà ERC, que és a qui li toca decidir, és la d’un govern tripartit al costat d’ECP i la CUP, un govern tripartit que posi Junts entre l’espasa i la paret no només el dia de la investidura, sinó al llarg de tota la legislatura: o potser Junts no es trobarà en la mateixa cruïlla del dia de la investidura cadascuna de les vegades que el govern vulgui aprovar cap mesura? Sempre que no estigui d’acord amb qualsevol proposta del govern autonòmic, votant-hi en contra es posicionarà al costat de Vox, Cs i el PP, fet que comportarà que, només esmentar el mot ‘dreta’ –la gent està tan confosa que no cal res més i el nou lerrouxisme pot adoptar formes molt nostrades–, els membres del govern autonòmic en tinguin prou –i de sobres!– per a desacreditar-lo.

En comptes de bastir una candidatura unitària a favor de la independència, el 14F hi hagué més candidatures que mai, és a dir: més divisió que mai. I ara, malgrat la majoria en vots i escons, malgrat que quan acabarà aquesta legislatura ja farà una dècada que hi ha majoria independentista al Parlament, ara, atès que el plantejament és del tot autonomista, es tracta de fer créixer la divisió, d’augmentar el recel, de continuar desviant l’atenció, de fer referència a més i més conceptes, i com més universals millor –que el poti-poti sigui ben gros!–, a fi que la parròquia no es pregunti qui és qui pròpiament impedeix la independència de Catalunya.