El filòsof

El filòsof no es pot alinear amb el poder, no en pot ser una extensió, una peça més de l’engranatge: talment com la figura del periodista en el si de la teoria liberal –altra cosa és com aquesta s’articula a la pràctica–, ha de ser sempre la pedra a la sabata, l’eterna incomoditat, el perenne contrapoder. El filòsof ha de ser tiquis-miquis, ha de fixar-se en els detalls, pentinar el gat, si cal, diversos cops a la setmana. El filòsof ha de qüestionar més que afirmar, qüestionar per tal de forçar l’articulació de respostes, que, en el si d’un moviment dialèctic sense aturador, adés haurà de tornar a qüestionar. El filòsof ha de buscar les contradiccions que el relat oficial amaga rere serpentines i espanta-sogres, confeti i llums de colors; ha de falsar la concepció general de la realitat, com aconsella Popper als científics, que, per la mateixa raó, també han de representar un paper semblant al que han de representar els periodistes, perquè un científic que verifica però no falsa, talment com un periodista que pregunta sense qüestionar, no és un científic ni és un periodista, sinó un funcionari més. I el filòsof no pot ser un funcionari, no pot tenir cap plaça fixa enlloc, no pot tenir el cul llogat, perquè tots aquests privilegis, totes aquestes comoditats l’allunyen de les circumstàncies òptimes per a actuar com a tal.

El filòsof ha de ser útil al poble, sí, però no servir-lo mai, ni tan sols pròpiament formar-ne part, perquè mai no pot deixar-se portar pels efectes del poder sobre la gent en forma d’opinions, modes o tendències seguides acríticament, sinó revelar-s’hi i combatre-les. Així, també als ulls del poble ha d’aparèixer com una figura incòmoda, com una figura estranya, peculiar, difícilment comprensible i a voltes pedant, arrogant, insultant, fins i tot.

El filòsof ha de ser Sòcrates als carrers d’Atenes fent emprenyar tothom amb qui topa, tothom amb qui parla, tothom a qui qüestiona les seves creences més profundament arrelades, els seus hàbits més fortament adquirits. El filòsof ha de ser l’esclau que s’allibera, que amb dificultats surt de la caverna, veu la llum del Sol, de cop i volta entén que les coses no són com es pensava i, colpit pel que acaba de descobrir, desfà el camí fet i explica als seus companys, encara presos, que tot el que han vist i cregut fins ara no és més que l’ombra d’una realitat molt més rica, molt més complexa, d’una realitat que si no han vist i ara no entenen és perquè eren i continuen sent esclaus. El filòsof ha de ser Zaratustra baixant de la muntanya després d’haver-s’hi estat durant deu anys acompanyat només d’una serp i una àliga, però mai de cap humà, mai de cap seguidor o deixeble, mai de cap cadàver a qui arrossegar, perquè el filòsof no és ni un pastor ni un gos d’atura: no conviu amb el ramat ni té cap intenció de fer-li fer res que no vulgui, res que no desitgi per a si, fidel al seu cor i en sentit creatiu, mai de repetició o amplificació del que diu altri, mai com cap deure i per obligació, sinó com una pulsió afirmativa, perennement afirmativa, com un gran sí que ressoni pertot, lliurement i a voluntat, espiritualment i a cor què vols, més enllà del «bé», més enllà del «mal».

Però una cosa és el filòsof i una altra el graduat, llicenciat, màster o doctor en Filosofia.