14F: unes altres eleccions autonòmiques (I)

Després de tots els moviments de tots els partits amb representació al Parlament de la Comunitat Autònoma espanyola de Catalunya –especialment els del govern autonòmic: JxC-PDeCAT i ERC-Demòcrates–, moviments encaminats a suspendre sine die tant les eleccions com, consegüentment, la possibilitat d’exercir el dret a vot i per tant el dret dels ciutadans a posicionar-nos com ens plagui amb relació a la manera com els nostres particulars representants autonòmics han exercit les funcions de govern i d’oposició durant la present legislatura; després de tota la gesticulació, de tots els escarafalls i de totes les referències al papus-Covid que des del matí fins a la nit han protagonitzat al llarg de les darreres setmanes a través de tots els mitjans i, amb l’excepció del PSC –ha sigut deixar el ministeri i oblidar-se de la salut: coses de la partitocràcia–, de manera ben coral per a mirar de justificar transversalment una pretensió que, si bé no és contradictòria amb la performance estrella de 2020 i tot el que fan que se’n derivi –per això tots plegats es veieren amb cor de saltar a la palestra i amb altres paraules anunciar que això de votar ja ho faríem quan a ells els anés bé–, des d’una perspectiva democràtica i de representació la proposta és del tot il·liberal, atesa la pressió a la qual ens han sotmès des de març de l’any passat, atesa la por que, deliberadament, dada a dada, xifra a xifra ens han procurat inocular durant tot aquest període, i atès que la justícia espanyola tracta els drets individuals, com per exemple el dret a vot, de manera arbitrària –a les eleccions a les Comunitats Autònomes espanyoles d’Euskadi i Galícia els diagnosticats de Covid no pogueren exercir-lo–, jo ja pensava que les eleccions del 14F quedarien suspeses.

I no ho dic pas perquè tingués ganes de votar o, més concretament, de votar a cap dels representants d’uns partits que, si bé es defineixen com a independentistes, la penosa experiència viscuda al llarg d’aquests darrers tres anys ens mostra ben clarament i nítida que a efectes pràctics d’independentistes en tenen tant com jo d’estufa de llenya; no perquè tingués ganes de votar i molt menys a unes eleccions autonòmiques –és a dir: espanyoles–, on l’únic que un partit independentista ha de fer és just el contrari del que han fet JxC, ERC, CUP, Demòcrates, PDeCAT, Primàries i FNC, o sigui: presentar-s’hi conjuntament amb la resta de partits independentistes en forma de coalició, guanyar-les i, d’acord amb un programa electoral senzill i focalitzat únicament en l’objectiu que prèviament ha d’haver anunciat pertot –també més enllà dels Pirineus i de la Mediterrània, i de l’Atlàntic i dels Urals–, en comptes d’asseure’s a les cadires autonòmiques-espanyoles, proclamar la independència a la primera de canvi.

No, és clar que no ho dic pas perquè tingués ganes de participar a unes eleccions autonòmiques ni de votar a cap dels representants dels partits que ja no sé quants anys fa que s’escarxofen a les butaques de les institucions espanyoles –Parlament de la Comunitat Autonòmica de Catalunya, Congrés i Senat del Regne d’Espanya–, des d’on, per la posició que hi adopten –vigileu no us feu mal a l’esquena amb aquestes postures tan espanyoles!–, és ben clar que la independència de Catalunya és l’última de les fites que volen assolir, sinó perquè el dret a vot ha de prevaldre sempre, independentment de la forma que finalment adopti –el meu, per exemple, a partir d’ara i fins que això no vagi d’independència, a les eleccions a la Comunitat Autònoma espanyola de Catalunya serà sempre més en blanc–, i no estar subjecte a Altres interessos, interessos de partit, per molt que els professionals catalans de la política espanyola –així és com han decidit portar a terme llur acció («pels seus fruits els coneixereu»)–, ja sigui directament, ja sigui mitjançant qualsevol dels centenars de treballadors a sou que tenen escampats per tots els mitjans, a fi que a la parròquia li costi veure que fugen d’estudi, els emmascarin amb tota mena de conceptes, lemes i proclames: amb tota mena de carbó.