De fites i lluites

La nostra gran fita, el nostre principal objectiu, des de la perspectiva catalana és el mateix avui que fa més de tres segles perquè, talment com amb relació a qualsevol altre poble o, com és el cas, estat europeu mil·lenari ocupat que com a tal perdé la sobirania –és per això que ara no és lliure–, no és cap altre que l’alliberament, que la recuperació de la sobirania perduda. La resta són lluites que podem compartir amb la resta de la humanitat perquè també són pròpies de la nostra època, perquè poc o molt ens afecten a tots i amb relació a les quals poc o molt ens podem posar d’acord. Però l’específica és la primera, per la qual cap de la resta d’habitants del planeta no mourà ni un dit perquè, és clar, atès que no s’hi juga la continuïtat de la pròpia cultura, del propi fil històric; atès que, entre molts altres aspectes lligats al fet de tenir o no tenir la sobirania, no s’hi juga els propis calers ni la pròpia manera d’entendre i gestionar conceptes com democràcia o representació, se centren en altres problemes, en altres maldecaps –els seus.

I des de la perspectiva castellana i francesa igual però a la inversa: amb relació a Catalunya, llur principal fita, llur principal objectiu és el mateix avui que fa més de tres segles perquè, talment com amb relació a qualsevol altre estat o, com és el cas, estat europeu ocupant que com a tal manlleva la sobirania a un altre estat europeu mil·lenari, no és cap altre que continuar impedint que aquest se n’alliberi i recuperi la sobirania perduda –i així la seva pròpia història, el seu propi punt de vista. La resta són lluites que poden compartir amb la resta de la humanitat perquè també són pròpies de l’època, perquè poc o molt ens afecten a tots i amb relació a les quals poc o molt ens podem posar d’acord –i per això les incentiven. Però l’específica és la primera, per la qual cap de la resta d’habitants del planeta –talment com amb relació a la causa catalana– tampoc no mourà ni un dit perquè, és clar, té altres problemes, altres maldecaps que no pas si la distribució juridicopolítica del nord-est de la Península Ibèrica adopta una forma o una altra.

El problema de la jerarquia de lluites, per tant, és un problema de caràcter universal. Si hi ha estats on sembla que el poder, i per acció d’aquest la població, de bracet d’aquell –ja m’agradaria poder escriure que la gent pensa al marge de la maquinària propagandística, però no és així–, es comporta de manera aparentment diferent –i no parla de sobirania sinó de vés a saber quina fotesa (perquè referir-se a qüestions secundàries equival a referir-se a qüestions menys importants i les qüestions menys importants esdevenen foteses quan hom no afronta la principal)–, no és perquè aquesta qüestió no li importi ni perquè no sigui conscient que de totes és la més important, sinó per tot el contrari: atès que sap perfectament que és la qüestió primera i que disposa de totes les eines per a condicionar la mentalitat de la població, fa veure que no li interessa –perquè ja la té resolta– i projecta la idea que tampoc té cap sentit que interessi a cap altre poble –o com és el cas de Catalunya: estat europeu mil·lenari annexionat i ocupat des de fa més de tres segles per francesos i castellans.

«O bella ciao, bella ciao, bella ciao, ciao, ciao. ‘Sta mattina mi sono alzato e ho trovato l’invasor».