Per un cafè amb llet i un croissant

D’ençà de la ressolució –que no pas llei– que diuen que permet segregar la població, apartar-ne un tant per cent amb base a uns arguments no justificats ni empíricament ni científica ni teòrica ni argumentada –la repetició cada dia del matí fins a la nit mai no serà considerada argumentació, conclusió ni verificació de cap mena–, una ressolució avalada pel Tribunal superior de justícia a Catalunya, tant la majoria de restauradors com la majoria d’injectats han corregut a creure la colla de representants que ja fa anys i panys que s’asseuen a les mateixes cadires –i que amb relació a Catalunya són els mateixos que la tardor de 2017 impediren la recuperació de la llibertat perduda més de 300 anys abans–, la troupe de representants que, de bracet, tots a la una –només amb això ja n’hi hauria d’haver prou per a veure que són un grup de comediants–, aviat farà dos anys que, seguint ordres dels de sobre seu –que ni sabem qui són ni per què hi són (la qual cosa palesa que de democràcia ni n’hi ha ni n’hi ha hagut mai)–, es comporten com tirans molt simpàtics que tothora somriuen, sí, però com tirans. Tirans perquè no representen l’interès general del poble sinó el particular d’una elit que mai no s’ha presentat a cap elecció ni ha sigut mai votada; tirans perquè governen i legislen en contra de la pròpia llei –que en el cas del Regne d’Espanya trobem plasmada en la Constitució de 1978–, praxis que ja veiérem i patítem amb relació a allò que anomenaren estat d’alarma –allò que el Tribunal Constitucional del Regne d’Espanya considerà il·legal per no estar emparat sota l’article 116, el d’excepció i setge–, praxis del tot il·legal i que en un sistema democràtic de veritat, conformat per un poble conscient i amb una mentalitat veritablement democràtica, necessàriament hauria comportat la dimissió de tots i cadascun dels responsables –que resulta que són tots i cadascun dels representants i llurs titelles, tots presents a les diverses televisions i demés mitjans, diversos pel que fa al nombre però no amb relació al contingut (que fil per randa els el dicta el poder: «la ela i la a, la; la ela i la e, le»).

Per una banda, tirans governant el món i una corrua de gasius que vendrien a sa mare per calers a sota seu perpetrant la tirania aquí i allà –tirania que no és pas cosa d’un país en concret, aquest o aquell, com erròniament solíem pensar, sinó que té un abast global–, i per l’altra un grapat de gent petiteta que per un cafè amb llet i un croissant es creuen les quimeres del poder, els gasius i llur seguici; que per un cafè amb llet i un croissant corren a deixar-se injectar quelcom que ni saben què és ni són conscients de les males conseqúències que els pot comportar –efectes que el poder justificarà apel·lant a una nova variant (apel·lació que la majoria s’empassarà de manera totalment acrítica).

Tirans governant el món gràcies a una corrua de gasius i un grapat de pobres homes que, ben ensarronats, amb la camisa ben aixecada, no tenen ni idea de fins a quin punt estan perdent els drets –també el de les següents generacions–, de fins a quin punt estan essent maltractats. I tot plegat perquè a l’estiu el desig era poder anar de viatge o perquè ara a l’hivern la il·lusió és poder entrar a la discoteca, al gimnàs, al restaurant o al cafè-bar. Tot per tan poca cosa; tot perquè els ho ha dit un tercer; tot acríticament i dogmàtica; tot per un cafè amb llet –«un cafè amb llet i un croissant!», em sembla sentir que al·leguen, «que fan una promoció que surt molt a compte: tot plegat per només 2€!».