De realitat i de ficció

Per molt que hom s’abraci al coixí i serri fortament les dents alhora que creua els dits, conté la respiració i demana i implora i resa perquè tot el que diuen els mitjans sigui veritat i per tant deixant-se injectar i tapant-se nas i boca de manera compulsiva –les orelles diu que no cal– hagi actuat i continuï actuant correctament respecte si mateix i els seus familiars més propers; per molt que del matí fins a la nit des de fa tants dies, setmanes i mesos –aviat ja en farà dos anys– els mitjans hagin reforçat i continuïn reforçant psicològicament aquells qui han pres la decisió de deixar-se injectar i, a coseqüència de llur dogmàtica obediència, de llur incapacitat crítica, el poder els permeti –perquè no és res més que un permís, un permís que atorga aquell a qui hom ha regalat la pròpia sobirania individual, que és la primera de les propietats, un dels tres bens més preuats de l’home– entrar al bar, al restaurant o al gimnàs i, fruit d’aquest reforçament i de saber-se emparats per la majoria del ramat, per uns instants es tranquilitzin; per molt que hom adopti un posicionament negacionista –«fuig, fuig, que no ho vull veure ni sentir!»– i per tant amagui el cap sota l’ala o directament a sota terra per no veure ni sentir –ja no diguem mirar i escoltar!– allò que li mostren els ulls i li diu el cor quan per un instant la realitat es fa evident –i per tant aflora la contradicció– o quan per casualitat a la seva bombolleta hi entra alguna publicació, missatge, imatge o vídeo que palesa els múltiples punts foscos del relat oficial; per molt que per no sentir la seva consciència hom s’adormi amb el so de fons d’alguna emissora de ràdio que parli de temes banals o bé posi música –heus aquí un altre comportament negacionista–, la realitat sempre superarà la ficció.

I quina és la realitat? La realitat és que el relat oficial no encaixa –de fet és ficció–; que cal molta imaginació –o tenir una molt baixa capacitat d’observació, així com una nul·la capacitat crítica– per a creure-se’l i seguir-lo; que això que el poder i el seu seguici anomenen pandèmia mai no ho podrien haver catal·logat d’aquesta manera si prèviament l’OMS no hagués canviat els criteris que fins fa quatre dies definien aquest tipus de situacions; que malgrat aquest canvi de criteri perquè el concepte encaixés amb les xifres encara calgué alterar-les –l’hivern de 2020, formalment no hi hagueren ni grips ni pneumònies ni bronquitis ni refredats: oficialment tot fou Covid–; que, malgrat les alteracions pretèrites, encara cal alterar les dades avui –on és el registre oficial d’efectes secundàris produïts per les injeccions?–; que els contractes entre Pfizer i els diversos estats que han comprat el seu producte no podran ser coneguts fins d’aquí cincuanta anys, mig segle; que el fabricant no es responsabiltza de res i si hom té cap queixa l’haurà d’adreçar al govern –així no sembla tan estrany que aquest no demani als metges i infermers que no recullin i catal·loguin els efectes secundaris de les injeccions: jurídicament, acceptar-lo equivaldria a autoinculpar-se i la realitat és que ningú no se’n vol fer responsable perquè, a efectes pràctics (i també jurídicament), qui s’ha deixat injectar no ho ha fet per obligació sinó per devoció perquè no hi ha hagut cap metge que, negre sobre blanc, amb noms i cognoms i el número de col·legiat a sota, hagi receptat o prescrit cap inoculació a ningú.

La realitat és que acceptar acríticament el relat oficial i les mesures que se’n deriven i, mitjançant la pressió psicològica, fer-les complir a qui hom té a prop seu és el camí més curt per arribar on ens porta l’elit mitjançant els seus putxinel·lis –polítics, periodistes, experts–, o sigui: a la dictadura; que l’amenaça sanitària i tota l’evolució que el relat ha fonamentat en aquesta –variants, protocols, mesures– només n’és el pretext; que després d’aquest vindrà l’amenaça climàtica i totes les seves variants, que comportarà mesures semblants –de dictadura, vaja–, que seran anunciades pels mateixos polítics, periodistes i experts, i que afectaran encara més la ja ben condicionada psicologia de la gran massa, de la majoria que encara ara es pensa que viu en democràcia, de la majoria que encara ara es pensa que els putxinel·lis de l’elit treballen per a la gent, de la majoria que encara ara es pensa que demà quan es llevi tot tornarà a ser com era el 2019 sense adonar-se que el principal motiu pel qual som tan lluny d’on érem, la principal raó per la qual tots plegats, joves i vells, homes i dones, ja fa pràcticament dos anys que patim els efectes de la tirania, precisament és la seva l’acceptació dogmàtica, acrítica, de cap a peus i fil per randa del discurs oficial.