Feia gràcia

Quan, talment com un lloro, per influència del discurs únic que ja fa més d’una vintena de mesos que dura, hom ridiculitzava qualsevol posicionament que no fos l’oficial, el del poder, el de l’stablishment global tot titllant-lo de negacionista o conspiranoic, i evitant així la confrontació dialèctica, la contraposició d’arguments, el debat i en general sentir cap dada que els mitjans oficials no citaven ni citen, cap fet dels quals els periodistes no es feien ni es fan ressó però que existien i existeixen, que passaven i passen realment i que feien i fan aflorar contradiccions i punts foscos que de cap manera són acceptables ni des de la perspectiva democràtica de dret ni des de la perspectiva científica –com per exemple que es barri el pas a ningú apel·lant a la presumpció de malaltia (i no de salut) quan alhora el mateix poder reconeix que els injectats no estan immunitzats de res: que no només poden ser contagiats sinó contagiar, plantejament del qual es deriva que no hi ha cap motiu per a segregar ningú (i molt menys impedir que ningú pugui treballar, com des de divendres passa a Itàlia) ni per a parlar d’immunitat de grup–, tot anava bé, tot feia gràcia: la conversa esdevenia impossible i per tant els dogmàtics del poder podien mantenir el cap sota l’ala de l’adoctrinament que l’stablishment global llença sense aturador a través dels mitjans que controla via nòmina o subvenció –mitjans (tots) que no serveixen per a informar en el sentit que hom es pensa sinó per a condicionar el ramat sense que aquest ho sàpiga–, podien tancar-se a casa amb pany i forrallat, encendre el televisor, apujar-ne significativament el volum, tapar-se les cames amb una manteta, fer que sí amb el cap cada vegada que qualsevol dels putxinel·lis-nòmina o dels putxinel·lis-subvenció reforçaven el posicionament que seguint aquesta colla un mal dia lliurement escolliren, i, finalment i acrítica, després d’haver rebut la benedicció de l’amo, oblidar les contradiccions que la realitat palesa –hi ha gent que de les mesures de dictadura dels experts en dictadura (distància, mascareta, gel, cobrefoc, confinament) no n’ha seguit ni una i no només és ben viva sinó que ja fa ben bé tres anys que no es posa malalta–, relaxar-se i sentir-se tranquil, tan tranquil com se sent el gos d’atura als peus del pastor després d’haver fet la feina que aquest li ha encarregat.

Quina gràcia feia sentir certs homes i dones desesperats per haver descobert la trama alhora que pràcticament ningú no els escoltava! Quina gràcia feia veure’ls esparnegar a la intempèrie alhora que des de dins de casa i amb la calefacció encesa hom els criticava en família, tot reforçant el posicionament en comú –o sigui: el posicionament que l’amo prèviament els feu estimar. Quan les televisions mostraven festes de joves i adolescents, quina gràcia feia dedicar-los un insult –«irresponsables!». Si n’era de balsàmic! I quan caminant pel carrer hom topava amb algú que no portava el morral, quina gràcia desitjar-li interiorment que patís els efectes que li han fet creure que pot patir a conseqüència de contagiar-se d’un virus que li han fet creure que és la causa dels mals que hem vist i veiem, que hem patit i patim des de fa tant de temps, especialment durant la primavera i l’estiu de 2020!

Tot feia molta gràcia fins que, arran del contingut de les injeccions, començaren els efectes secundaris, uns efectes secundaris que el poder no vol que cap funcionari reculli i classifiqui com a tal –efectes secundaria generats pel contingut d’unes injeccions no prèviament testades–, sinó d’una altra manera –Covid variant vés-a-saber–: dolors lleus puntuals, dolors lleus perennes, cansament i fatiga, dificulatat creixent de concentració, emorràgies, alteracions dels processos menstruals i avortaments, rebrots en el cas de malalties cròniques, miocarditis i pericarditis, trombosis i tumors, infarts i morts aparentment sobtades.

Tot feia molta gràcia fins que certs professionals deixaren de seguir les directrius de l’estructura global –deixaren de ser funcionaris del poder– i es posaren a fer de metges. Tot feia molta gràcia fins que certs científics agafaren un microscopi i començaren a analitzar dosis i vials, i a comparar sang d’injectats amb sang de no injectats. Tot feia molta gràcia fins que aparegué l’Informe Campra, informe encara preliminar però que, per molt que les pàgines oficials i subvencionades s’esforcin a desacreditar, a l’espera de publicar-lo de manera definitiva ja ens dóna molta informació: ens mostra cossos que de cap de les maneres té cap sentit que siguin a dins de cap vaccí, cossos que algú haurà d’explicar per què ara formen part de la biologia de certes persones arran d’haver-se deixat injectar, cossos que encara no podem saber com es comportaran quan siguin alterats per ones o pics de radiació electromagnètica –és a dir: quan el poder global torni a activar allò que ja activà la primavera de 2020.